#lamanada som totes nosaltres

Avui és divendres i, com tots els divendres són la 1 i ja soc a casa. Normalment em poso a corregir o a fer feina pendent o, el dia que no en tinc ganes o em sento cansada, m’estiro al sofà i em regalo hores de dormir. Però avui no puc estirar-me, avui no puc deixar de mirar estupefacta les xarxes socials i pensar…

Aquest matí he tingut dues hores de classe. He estat davant de 30 alumnes més o menys, 15 i escaig eren noies. Noies de 12-13 anys que tenen tota una vida per davant. Només a les 8 del dematí una d’elles,que duia una samarreta llarga fins a mitges cuixes, m’ha dit que no m’espantés, que sota duia pantalons. Li he hagut de dir que no patís, que ella anés com volgués, que d’explicacions no n’ha de donar a ningú sobre què porta o deixa de portar.

Constantment em ve al cap que avui m’hagués agradat abraçar-les. A totes. I dir-los que no tinguin por, que siguin valentes, que vagin, facin, diguin, vesteixin, parlin i ballin sempre com els doni la gana; que res ni ningú les privin de ser com i qui són, que lluitin per elles…

Però la consciència no m’ha permès fer-ho. No són elles qui han de pensar en estar  tranquil·les, perquè si hi pensen, vol dir que no hi estan; no són elles qui han de fer el cor fort i ser valentes; no és a elles a qui hem de dir que a la nit no tinguin por i vagin amb el cap alt però amb el mòbill a la mà; perquè és a elles a qui de moment i per desgràcia, encara no els puc asssegurar que la seva integritat física i psíquica està salvada… El que em dicta la consciència és que és a ELLS a qui he de posar al cap que no són superiors a ningú,que no tenen dret a tocar cap dona pel seu plaer, és a ells a qui hem de fer entendre que som persones, no cossos o objectes.

Desgraciadament, a les aules són constants les conductes amb tarannà masclista i patriarcal (comentaris, actes, mirades, riures i somriures…). Us asseguro que som molts els docents que lluitem amb força per acabar amb els estereotips de gènere però, companys i companyes, la justícia no ajuda. Gens ni mica. No ens ajuda que els nostres joves, els que comencen ara o que ja acaben la seva adolescència, vegin que VIOLAR una dona no té conseqüències greus. No ens ajuda que a una violació un jutge n’hi digui abús. No ens ajuda que 5 homes que s’han sentit amb la llibertat i el dret de penetrar una dona per tots els seus forats, un darrere l’altre i sense miraments, tinguin una trista pena de 9 anys de presó (la presó…bon altre debat…!). No ens ajuda que encara avui hi hagi DONES que siguin capaces de dir que «si ella no hagués provocat això no hauria passt», que «si ella hagués tancat les cames» això no hauria passat, que «si ella no vestís com una puta» això no hauria passat. No senyors no, no ajuda. Sempre sigui com, quan, on i en el moment que sigui un NO és NO.

Penso si mai tinc una filla…m’agradaria no haver-li de parlar de patriarcat, m’agradaria que no sentís que el feminisme és una moda o un moviment extremista i una lluita només de les dones, m’agradaria explicar-li que abans les lleis eren fetes per homes i per als homes però que estigui tranquil·la, que tot ha passat…

Possible filla del futur; jo com a Marta,dona, docent, padrina, possible futura mare,filla, neta i ciutadana lluitaré perquè quan tu hi siguis, tot el que vull ara sigui real. Perdona’ns, a totes les dones lluitadores, a totes les que han patit una violació i ho han callat, a totes les qui ho han denunciat i les han fet avergonyir-se, si no ho aconseguim. La gesta és més complicada i gran del que ens volen fer creure però creu-me que batallarem, lluitarem, educarem i farem servir totes les nostre armes perquè no et dolguin, ni a tu ni a cap; perquè ningú pugui sentir-se superior a tu i perquè tu puguis ser tu sense pensar-t’ho.

Que la lluita no s’aturi! Mort al patriarcat!

 

foto de Tres Voltes Rebel.

Foto de l’artistassa @tresvoltesrebel.

Fa tant temps…

Després de molts, molts dies…mesos, vaja, torno a ser per aquí. Des del maig que no actualitzava. El més curiós de tot és que sempre que descobreixo una paraula nova, penso que la compartiré amb el meu bloc. Però bé, com és ben vist, mai ho faig. Potser per mandra, potser perquè no he trobat el moment de concentració que necessito per escriure…

Excuses segurament en podria posar moltes per no haver-me assegut, ni dos minuts, per penjar una simple cançó. Però bé, han passat mil i una coses durant aquests 5 mesos que han fet que tingui el cap en molts llocs i en cap en concret.

No donaré explicacions, perquè no cal. Igual que no cal dir res més si el que vas a dir, és buit i sense fons…

Així doncs, us deixo amb una cançó de 4t 1a que m’encanta. Almenys, ja dono el bloc per actualitzat…

El món en un cafè- 4t1a

Provaré d’entendre el món en un cafè,
fingiré llegir el diari com si res.

De cop i volta, d’un plegat,
ho entendré ho veuré tot clar.
Trobaràs segur, tot el que no t’he donat.
Trobaràs algú que et doni tranquil·litat, morirà per tu.

De cop i volta, d’un plegat,
ho entendré ho veuré tot clar.
Trobaràs segur, tot el que no t’he donat.
Trobaràs algú que et doni tranquil·litat, morirà per tu.

Prepararà el teu esmorzar,
dormint t’agafarà la mà.
I sense tu no entendrà el món 
i junts veureu la fi de tot.

Et parlarà del seu passat,
noies de qui s’ha enamorat.
I veuràs el sentit de tot,
quan et parlaven de l’amor.

 

Fins aviat…o això espero…

 

 

Sempre igual, sempre igual…

Per fi torno a ser per aquí. Sovint penso en que tinc força penjat el blog i que hauria d’escriure-hi més però bé, en els moments que penso en algun tema a tractar q podria estar bé, no estic a casa i quan estic a casa no em sento inspirada. Vaja, un peix que es mossega la cua que en podríem dir.

Avui no sé si m’hi sento d’inspirada. Només sé que acabo d’arribar del Tramuntana i no he entrat a casa com ho feia abans. Suposo que tampoc he sortit de casa com abans.

El Tramunt…»maleït» tramunt….des dels 15 anys que hi posem els peus. Encara recordo quan hi anàvem de tardes que, tot i no haver-hi ningú, ens feia una vergonya al·lucinant obrir la porta, ningú de les que anàvem volia entrar primera…ara penso, quina tonteria, no? Tot i que si m’hi poso a reflexionar, encara ara, si amb qui he quedat encara no ha entrat, m’espero fora. Perquè? Doncs no ho sé, manies suposo.

Bff…ja em feia mandra anar-hi perquè sempre és el mateix, però avui ho he comprovat. Sempre la mateixa gent, les mateixes salutacions de cordialitat o de costum, les mateixes converses buides amb la gent que gairebé no et veus mai i sobretot, últimament…sempre la mateixa sensació. La punyetera sensació que acabo sentint a tot arreu. M’hi cago, de veritat.

I com m’aniria de bé un canvi d’aires collons…n’estic bastant cansada de sempre el mateix…»i vès, ja te’n vas? però si és dissabte!», i «ai Marta, que estrany és per tu que gairebé no surts» i, «on cony et fots que no et veiem mai?»…hòstia doncs mira, si, és dissabte, i què? Que no puc anar-me’n cap a casa perquè és dissabte? I si, abans sortia cada divendres i cada dissabte però n’estic cansada de fer sempre el mateix…sopar, tramun i Reus i apa, cap a casa borratxa com una cuba havent-me gastat una pasta que, total, te la gastes per tenir una ressaca que dura dos dies.I on cony em foto? Doncs en algun lloc on vegi cares noves, ambients nous, tonteries de borratxos que no hagi vist mai o jo què sé! Un bar de «puretes» que no hagi olorat mai! Al menys és quelcom nou!

Si estimada lectora, avui estic girada, no hi puc fer més! Que arribi aviat l’estiu si us plau…

al menys el carrer serà més simpàtic amb el sol i la calor, no?

Només de pensar amb el temps que em queda abans no em pugui permetre canviar d’aires per un temps…ja em poso les mans al cap.

Veig que m’ho hauré de prendre amb calma…molta calma i no enfadar-me amb el món (o amb el poble…) ni amb mi mateixa. Perquè, per si no ho saps, tot això que acabo de dir no és un enfado amb ningú, simplement és un enfado amb mi. Si. Si ja ho sé com està tot si surto de casa un dissabte a la nit i faig el mateix camí que porto fent farà 10 anys…si és que no caldria mosquejar-me ni omplir-me d’energia negativa d’aquesta manera…

Però mira tu, avui tinc el dia i com tothom, tinc dret a tenir el dia negatiu, repetitiu, de sensacions lletges i totes aquestes coses, no?

Doncs apa, aquí ho deixo! A dormir i demà serà un altre dia!

 

Un món de bojos…

Un món de bojos (Maria Coma)

Tinc una finestra dins tancada amb pany i clau
Mai no l’he pogut obrir
Però pels seus vidres resistents
Puc veure un món de bojos on la vida es diferent

En un món de bojos nomes plores al teatre
Ningú riu quan dius per sempre
Per que els cors de les persones
Son d’acer inoxidable

En un món de bojos els covards no aixequen torres
Per fugir dels enemics
Ni s’adonen que amb les preses
S’han tancat amb ells a dins

M’agrada aquest món però no hi puc entrar
I només puc esperar, respirar i somiar
Fins que obris la finestra
Fins que deixis de ser tu i jo deixi de ser jo
En el nostre món de bojos

En un món de bojos el que deixes escapar
Sempre torna en cinc minuts
I es prou temps per adonar-te
Que tot sol estàs perdut

M’agrada aquest món però no hi puc entrar…

 

L’he descobert i m’agrada com descriu aquest món en que vivim…

Mínima concentració

Ben aviat farà un mes que hem començat el nou quadrimestre. Aviat farà un mes que vaig de cul i no faig res de bo. Avui és dissabte, la nit passada he dormit deu hores seguides i m’he llevat per treballar. Avui estic prou fresca per poder fer feina i deixar la migdiada per dissabte següent, però no hi ha manera de concentrar-me.

He intentat posar-me a fer vàries coses i no he aconseguit inspirar-me ni concentrar-me en cap de les tres: ni llegint l’article de lingüística, ni amb els exercicis pràctics, ni amb l’article per literatura…ja he passat d’intentar-me posar a fer el comentari d’antropologia. Vist el que he vist…millor no intentar-ho per deixar-ho en això: un simple intent.

Trobo que fins i tot em costa inspirar-me en escriure alguna cosa d’interès pel blog…

Aquesta situació és absurda. Si, ho és. Perquè amb una mica d’esforç i motivació potser m’inspiraria i em posaria a fer quelcom…però no; segueixo aquí, tancada a l’habitació i intentant buscar les paraules perfectes per dir que això és un merder; que he d’aconseguir posar ordre en aquest horari de merda d’aquest quadrimestre.

Està molt bé entrar cada dia a les 10 o a les 11 a classe més que res pel tema dormir. Però és que en realitat, ho he pensat profundament (ehem…) i crec que és una pèrdua d’hores i de temps grandiosa.

Com la mateixa pèrdua de temps d’un dissabte a la tarda que es podria aprofitar enormement i estic aquí, asseguda a l’escriptori fent…res!?

Després vindrà el sentiment de culpabilitat perquè no he aprofitat el temps i ho he deixat tot per fer i totes aquestes coses estranyes que ens passen quan no fem el què hem de fer…però bé, acceptaré el sentiment i l’engoliré aquesta nit amb un glop de cervesa a bar…i doncs? Quin remei més sinó? Quedar-me a casa esperant que em vingui la inspiració divina per fer feina?

Au va! Això mai!

…me’n vaig!

Salut!

 

El minut d’enyor d’un somriure

Porto uns dies, potser unes setmanes, que alguna cosa ronda dins meu. És alguna cosa estranya, que m’inquieta i hi ha moments que em fa perdre el meu propi nord.

Si…alguna cosa estranya però coneguda. Potser fa un any, o dos que em vaig trobar amb ella…no ho sé pas. Si, crec que aviat farà un any de l’últim cop.

És un sentiment viu però amagat.

Jo faig que quedi amagat.

Jo l’amago.

I m’agrada.

M’agrada amagar-lo.

Perquè ningú el trobi.

Per tenir-lo protegit.

Perquè ningú el pugui malmetre.

La meva vida transcorre com qualsevol altre. Anant a classe i treballant. Treballant i anant a classe. Però hi ha dies que, en anar-me’n a dormir, me n’adono que alguna cosa m’ha faltat durant el transcurs del dia. Aquella nit no dormo bé, somio, somio moltíssim però somio coses lletges. Coses que em fan pensar que vaig perduda, que tinc por. Potser  tinc por de perdre’m…o por de perdre…

Perdre la batalla contra el sentiment.

Per sort, conec què és el que em fa anar-me’n a dormir així, d’aquesta manera. I me n’he adonat buscant entre els racons més profunds del meu (sub)conscient que no és aquest (maleït?) sentiment.

Tinc clar el que m’ha faltat aquell dia…

M’ha faltat un somriure.

Sí, pot semblar una tonteria, però hi ha dies que em falten somriures amics, somriures càlids o somriures de complicitat…

Tret de tot això, em sento afortunada. Tinc la sort de tenir al voltant persones amb somriures tan i tan bonics que fan que aquell dia, caracteritzat per la falta del petit però grandíssim gest, passi per alt i que quedi, només, en el record d’això;

el minut d’enyor d’un somriure.

 

La lluita…

Avui, si em fan la pregunta de què és la vida? la responc amb dues simples paraules: La vida és una lluita constant.

Sí, és això, i de cada vegada n’estic més segura.

Des que naixem hem de lluitar, conscient o inconscientment, però ho hem de fer. Potser, quan som bebès, només és el nostre cos que, llest com és, lluita per no agafar un simple constipat o s’enforteix per fer allunyar aquella passa de mal de panxa que hem agafat a l’escola. De nens són lluites potser tontes, però que en aquell moment sembla que ens hi vagi la vida. D’adolescents, en són moltes de disputes, però la més important és la que està en el si interior de la persona; el conflicte per trobar-se un mateix, el que crea, poc a poc, una personalitat. La resta de la vida podem (o no) decidir quina volem afrontar, com ho volem fer i en quin moment, però sovint, se’ns acumulen i ens fan perdre el Nord. Així de simple.

Hi ha qui lluita per treure’s la carrera que vol, hi ha qui lluita perquè el país no se’n vagi a Can Pistracs, hi ha qui ho fa per superar una mala època o simplement hi ha qui ho fa per ser el més ric del món! Què més hi fa per quin motiu sigui! El més important és que hi és,  que sempre tenim un objectiu per assolir, per minso que sigui…

Sí, és dur, de vegades és molt dur lluitar…sovint no saps per on caminar per no tornar a ensopegar tres vegades amb la mateixa pedra, és més, és que quan has ensopegat amb aquesta mateixa i punyetera pedra, aquest cop, com t’aixeques de terra? On t’has fet mal en aquesta reincident caiguda? Tens algú que t’ajuda a aixecar-te? O…necessites algú que t’ajudi a aixecar-te…? Quantes vegades més hauràs de caure…? I el més important: Quan arribarà això que t’està fent caure tantes vegades que potser ni tu saps què és…?

La vida és així…

La vida és això…

Caure, aixecar-te i tornar a caure per tornar-te a aixecar…sol o acompanyat, amb un somriure o amb llàgrimes, més costós o menys…però no hi podem fer res, no hi ha més…

No hi ha més quan es tracta d’una cosa tan evident, però aquest no hi ha més, es pot veure de molts colors. La lluita pot ser dura, però la recompensa pot ser molt grata. Es pot aprendre moltíssim durant el camí d’arribada i dels obstacles que et trobes pel senderó. Pots aprendre que, si t’aixeques només amb una mà, potser després et farà mal aquell canell de la força que has fet, així que després, quan hagis de tornar a incorporar-te, ho faràs amb les dues mans.

Jo he decidit de fa molt de temps que vull veure la vida, aquesta lluita constant, de molts colors. Colors acompanyats dels somriures de les persones que més estimo, o sí més no, de les que més m’estimen a mi.

Per què no?

 

 

 

La Mussara

 
De vegades és molt positiu tenir a la vora de casa un espai obert, on tot és muntanya i natura per quan ho necessites poder-hi anar a caminar, o pensar o simplement, a relaxar-te…Nosaltres tenim la gran sort de tenir la Mussara! M’encanta i m’omple d’energia positiva!

El dia de les fotos -dia que vam acabar els exàmens- a part de molt de fred, hi havia una imatge molt maca perquè tota una cortina de boira, tapava la línia final de la muntanya i a mesura que s’anava atansant, s’anava escampant pel paisatge.

Si tiraves una mica enyà, per sota de la boira, hi feia molt de fred! La humitat s’apoderava del teu cos i feia que no et poguessis treure el fred ni amb dos anoracs…

El millor de tot quan hi vaig, realment, és la bona companyia. Mai hi vaig sola, moments com quan estic allí m’agrada compartir-los. Dies que puges per relaxar-te, o dies que puges per desconnectar…què més hi fa, solament tinguis la companyia indicada per complir l’objectiu marcat…

En fi, el petit gran espai de terres catalanes que més m’omple qua hi vaig…

 

Aquell (mal) vici de crear-nos necessitats…

Sincerament, ara no és el millor moment d’escriure, doncs, tinc el punyeter tema 2 de lingüística a mitges de resumir i m’hi hauria de tornar a posar, però bé, aprofito l’estona de menjar un trosset de pa amb paté per explicar-vos la meva reflexió mentre tornava de comprar 4 coses i prendre una mica l’aire pels carrers buits del poble.

Doncs bé, la petita (o gran, qui sap) reflexió és la del mal vici de crear-nos necessitats sobretot quan anem a comprar als «xinos». Coi, és tot tan barat que hi vas per comprar-te un boli i surts carregat de tonteries que eren barates… quan veiem preus baixos, les persones tenim aquell xip al cervell que ràpidament ens fa pensar en tot el servei que ens faria aquell objecte que, de ben segur, acabarà tancat en un calaix sense ser vist mai més.

A mitja tarda, a mig resum, m’he adonat que per posar les cosetes que em faltaven entre paràgrafs em serien útils aquells post-it’s tan guapets de color groc, i perquè no aquells que tenen forma de fletxa? O, sí, sí! Aquells que tenen forma de poma! Ostres…que bé que m’anirien…Doncs bé, tot i que sabia que demà he d’anar a l’Abaccus, se m’ha posat al cap això i no ha parat de rondar-me fins que he anat a la Plaça Europa per entrar al xinos. Directe al passadís de material escolar! Si és que em conec, i sé que allí no m’hi puc estar…m’encanta tot! Que si enganxines de la Betty Boop (ostres, com li agradarien a magermana!), que si bolis de colorets (mira, m’anirien bé per no subratllar el més important només amb vermell), que si carpetes (ui…si la taronja que utilitzo té la punteta una mica trencada…), que si llibretes de colors fluorescents (perfecte per apuntar quan se m’acudeixi algo per escriure al blog)…total, que finalment he fet cap al lloc on volia que, tot just, quedava al final del passadís, ja té trons… i…Jodeeeeeeeeeeeer!!! No hi podria haver només una mida de post-it’s, amb la punyetera forma rectangular de tota la vida i només del putu color groooocc? No collons…ara posa’t a escollir! Macagunredéu!

És que, és que, no puc entrar als xinos…això que em passa allí, a l’estanc no em passa… Hi havia una llibreteta més mona amb una nina així súper bonica…11 euroooss!! i de la mateixa nina hi havia la seva postaleta amb el seu sobret en un paquetet de 10…perfecte per fer postals d’aniversari…9 euros!! llavors ha estat quan m’he adonat que, perquè vull la llibreteta amb la nineta si per diari ja puc utilitzar el blog? I els sobrets…psst…què li faré, a tothom la postaleta d’aniversari igual?? No, no, res, això, tot just això i d’aquí, no ho necessito!

Si és que ens ho hem de mirar tot! el preu nens, el preu! que estem en crisi, ostres…!!! Som tonta la gent, de veritat…no ens crea prou necessitats la societat amb la súper menjada de tarro amb la propaganda? Perquè som així que nosaltres també ens en creem? No ho entenc tu, no ho entenc! I és que a més a més, als 20 durus aquests moderns, vas sumant, sumant i t’acabes gastant el que tenies per anar-te a comprar tabac després!

Així doncs, arribada aquí i sense cap conclusió a la meva súper reflexió, me’n vaig! M’esperen els apunts que, quan acabi de passar, els posaré en aquesta carpeta (de roba i amb cremallera!) que m’he comprat fa un ratet que de ben segur em farà molt de servei pels apunts o factures de mòbil…! Ah! i no ens oblidem dels dos paquetes, cadascun d’una mida diferent, de post-it’s que també m’he agafat; vaig a veure on els puc col·locar!

Apali doncs, fins la pròxima! =)

 

 

 

Benvinguts a petitssomriures!

Finalment, després de dies amb petites estones on m’ho plantejava, avui m’he decidit a fer-me un blog. Encara no sé què hi pot arribar a fer cap aquí, sincerament. Tot i així, la meva intenció és poder expressar cosetes que em vagin venint al caparró; ja poden ser filosofades de vida, indignacions varies o intencions de compartir amb vosaltres aquella cançó que avuihesentitperprimercopim’haencantat . Vés a saber…aquesta és la meva intenció però mai se sap per quines branques em puc acabar enfilant.

Una altra intenció que tinc, i aquesta sí que la vull mantenir, és la d’escriure. Sigui poc o sigui molt; sigui sovint o amb espais de temps de setmanes, però escriure. Crec que és important escriure. Sovint quan traduïm els nostres pensaments extremistes -d’indignació, d’alegria o de decepció-  en el llenguatge escrit, el sentiment o l’emoció es calma. Tant pot ser perquè ho comparteixes i així no et sents sola o simplement perquè escrit sembla que allò sigui més «gros» del que realment és, fent així, que t’ho miris amb uns altres ulls…no sé dir la raó, només sé que va bé, que a mi, em va bé.

Una altra raó de pes per la que vull escriure és per aprendre’n de cada dia una miqueta més. M’agrada escriure però sovint no sé ni per on he de començar a expressar allò que fa hores i hores que ronda pel cap. Així doncs, què millor per seguir aprenent, que anar practicant? =)

Per acabar doncs, dir que tots sou benvinguts i benvingudes a reflexionar o a filosofar amb mi si ho voleu i ho trobeu adient; com molt bé diu aquella dita, com més serem, més riurem!

Així doncs, benvinguts a petitssomriures i fins la pròxima!

 

=)