El minut d’enyor d’un somriure

Porto uns dies, potser unes setmanes, que alguna cosa ronda dins meu. És alguna cosa estranya, que m’inquieta i hi ha moments que em fa perdre el meu propi nord.

Si…alguna cosa estranya però coneguda. Potser fa un any, o dos que em vaig trobar amb ella…no ho sé pas. Si, crec que aviat farà un any de l’últim cop.

És un sentiment viu però amagat.

Jo faig que quedi amagat.

Jo l’amago.

I m’agrada.

M’agrada amagar-lo.

Perquè ningú el trobi.

Per tenir-lo protegit.

Perquè ningú el pugui malmetre.

La meva vida transcorre com qualsevol altre. Anant a classe i treballant. Treballant i anant a classe. Però hi ha dies que, en anar-me’n a dormir, me n’adono que alguna cosa m’ha faltat durant el transcurs del dia. Aquella nit no dormo bé, somio, somio moltíssim però somio coses lletges. Coses que em fan pensar que vaig perduda, que tinc por. Potser  tinc por de perdre’m…o por de perdre…

Perdre la batalla contra el sentiment.

Per sort, conec què és el que em fa anar-me’n a dormir així, d’aquesta manera. I me n’he adonat buscant entre els racons més profunds del meu (sub)conscient que no és aquest (maleït?) sentiment.

Tinc clar el que m’ha faltat aquell dia…

M’ha faltat un somriure.

Sí, pot semblar una tonteria, però hi ha dies que em falten somriures amics, somriures càlids o somriures de complicitat…

Tret de tot això, em sento afortunada. Tinc la sort de tenir al voltant persones amb somriures tan i tan bonics que fan que aquell dia, caracteritzat per la falta del petit però grandíssim gest, passi per alt i que quedi, només, en el record d’això;

el minut d’enyor d’un somriure.

 

La lluita…

Avui, si em fan la pregunta de què és la vida? la responc amb dues simples paraules: La vida és una lluita constant.

Sí, és això, i de cada vegada n’estic més segura.

Des que naixem hem de lluitar, conscient o inconscientment, però ho hem de fer. Potser, quan som bebès, només és el nostre cos que, llest com és, lluita per no agafar un simple constipat o s’enforteix per fer allunyar aquella passa de mal de panxa que hem agafat a l’escola. De nens són lluites potser tontes, però que en aquell moment sembla que ens hi vagi la vida. D’adolescents, en són moltes de disputes, però la més important és la que està en el si interior de la persona; el conflicte per trobar-se un mateix, el que crea, poc a poc, una personalitat. La resta de la vida podem (o no) decidir quina volem afrontar, com ho volem fer i en quin moment, però sovint, se’ns acumulen i ens fan perdre el Nord. Així de simple.

Hi ha qui lluita per treure’s la carrera que vol, hi ha qui lluita perquè el país no se’n vagi a Can Pistracs, hi ha qui ho fa per superar una mala època o simplement hi ha qui ho fa per ser el més ric del món! Què més hi fa per quin motiu sigui! El més important és que hi és,  que sempre tenim un objectiu per assolir, per minso que sigui…

Sí, és dur, de vegades és molt dur lluitar…sovint no saps per on caminar per no tornar a ensopegar tres vegades amb la mateixa pedra, és més, és que quan has ensopegat amb aquesta mateixa i punyetera pedra, aquest cop, com t’aixeques de terra? On t’has fet mal en aquesta reincident caiguda? Tens algú que t’ajuda a aixecar-te? O…necessites algú que t’ajudi a aixecar-te…? Quantes vegades més hauràs de caure…? I el més important: Quan arribarà això que t’està fent caure tantes vegades que potser ni tu saps què és…?

La vida és així…

La vida és això…

Caure, aixecar-te i tornar a caure per tornar-te a aixecar…sol o acompanyat, amb un somriure o amb llàgrimes, més costós o menys…però no hi podem fer res, no hi ha més…

No hi ha més quan es tracta d’una cosa tan evident, però aquest no hi ha més, es pot veure de molts colors. La lluita pot ser dura, però la recompensa pot ser molt grata. Es pot aprendre moltíssim durant el camí d’arribada i dels obstacles que et trobes pel senderó. Pots aprendre que, si t’aixeques només amb una mà, potser després et farà mal aquell canell de la força que has fet, així que després, quan hagis de tornar a incorporar-te, ho faràs amb les dues mans.

Jo he decidit de fa molt de temps que vull veure la vida, aquesta lluita constant, de molts colors. Colors acompanyats dels somriures de les persones que més estimo, o sí més no, de les que més m’estimen a mi.

Per què no?