Avui és divendres i, com tots els divendres són la 1 i ja soc a casa. Normalment em poso a corregir o a fer feina pendent o, el dia que no en tinc ganes o em sento cansada, m’estiro al sofà i em regalo hores de dormir. Però avui no puc estirar-me, avui no puc deixar de mirar estupefacta les xarxes socials i pensar…
Aquest matí he tingut dues hores de classe. He estat davant de 30 alumnes més o menys, 15 i escaig eren noies. Noies de 12-13 anys que tenen tota una vida per davant. Només a les 8 del dematí una d’elles,que duia una samarreta llarga fins a mitges cuixes, m’ha dit que no m’espantés, que sota duia pantalons. Li he hagut de dir que no patís, que ella anés com volgués, que d’explicacions no n’ha de donar a ningú sobre què porta o deixa de portar.
Constantment em ve al cap que avui m’hagués agradat abraçar-les. A totes. I dir-los que no tinguin por, que siguin valentes, que vagin, facin, diguin, vesteixin, parlin i ballin sempre com els doni la gana; que res ni ningú les privin de ser com i qui són, que lluitin per elles…
Però la consciència no m’ha permès fer-ho. No són elles qui han de pensar en estar tranquil·les, perquè si hi pensen, vol dir que no hi estan; no són elles qui han de fer el cor fort i ser valentes; no és a elles a qui hem de dir que a la nit no tinguin por i vagin amb el cap alt però amb el mòbill a la mà; perquè és a elles a qui de moment i per desgràcia, encara no els puc asssegurar que la seva integritat física i psíquica està salvada… El que em dicta la consciència és que és a ELLS a qui he de posar al cap que no són superiors a ningú,que no tenen dret a tocar cap dona pel seu plaer, és a ells a qui hem de fer entendre que som persones, no cossos o objectes.
Desgraciadament, a les aules són constants les conductes amb tarannà masclista i patriarcal (comentaris, actes, mirades, riures i somriures…). Us asseguro que som molts els docents que lluitem amb força per acabar amb els estereotips de gènere però, companys i companyes, la justícia no ajuda. Gens ni mica. No ens ajuda que els nostres joves, els que comencen ara o que ja acaben la seva adolescència, vegin que VIOLAR una dona no té conseqüències greus. No ens ajuda que a una violació un jutge n’hi digui abús. No ens ajuda que 5 homes que s’han sentit amb la llibertat i el dret de penetrar una dona per tots els seus forats, un darrere l’altre i sense miraments, tinguin una trista pena de 9 anys de presó (la presó…bon altre debat…!). No ens ajuda que encara avui hi hagi DONES que siguin capaces de dir que «si ella no hagués provocat això no hauria passt», que «si ella hagués tancat les cames» això no hauria passat, que «si ella no vestís com una puta» això no hauria passat. No senyors no, no ajuda. Sempre sigui com, quan, on i en el moment que sigui un NO és NO.
Penso si mai tinc una filla…m’agradaria no haver-li de parlar de patriarcat, m’agradaria que no sentís que el feminisme és una moda o un moviment extremista i una lluita només de les dones, m’agradaria explicar-li que abans les lleis eren fetes per homes i per als homes però que estigui tranquil·la, que tot ha passat…
Possible filla del futur; jo com a Marta,dona, docent, padrina, possible futura mare,filla, neta i ciutadana lluitaré perquè quan tu hi siguis, tot el que vull ara sigui real. Perdona’ns, a totes les dones lluitadores, a totes les que han patit una violació i ho han callat, a totes les qui ho han denunciat i les han fet avergonyir-se, si no ho aconseguim. La gesta és més complicada i gran del que ens volen fer creure però creu-me que batallarem, lluitarem, educarem i farem servir totes les nostre armes perquè no et dolguin, ni a tu ni a cap; perquè ningú pugui sentir-se superior a tu i perquè tu puguis ser tu sense pensar-t’ho.
Que la lluita no s’aturi! Mort al patriarcat!

Foto de l’artistassa @tresvoltesrebel.