Porto uns dies, potser unes setmanes, que alguna cosa ronda dins meu. És alguna cosa estranya, que m’inquieta i hi ha moments que em fa perdre el meu propi nord.
Si…alguna cosa estranya però coneguda. Potser fa un any, o dos que em vaig trobar amb ella…no ho sé pas. Si, crec que aviat farà un any de l’últim cop.
És un sentiment viu però amagat.
Jo faig que quedi amagat.
Jo l’amago.
I m’agrada.
M’agrada amagar-lo.
Perquè ningú el trobi.
Per tenir-lo protegit.
Perquè ningú el pugui malmetre.
La meva vida transcorre com qualsevol altre. Anant a classe i treballant. Treballant i anant a classe. Però hi ha dies que, en anar-me’n a dormir, me n’adono que alguna cosa m’ha faltat durant el transcurs del dia. Aquella nit no dormo bé, somio, somio moltíssim però somio coses lletges. Coses que em fan pensar que vaig perduda, que tinc por. Potser tinc por de perdre’m…o por de perdre…
Perdre la batalla contra el sentiment.
Per sort, conec què és el que em fa anar-me’n a dormir així, d’aquesta manera. I me n’he adonat buscant entre els racons més profunds del meu (sub)conscient que no és aquest (maleït?) sentiment.
Tinc clar el que m’ha faltat aquell dia…
M’ha faltat un somriure.
Sí, pot semblar una tonteria, però hi ha dies que em falten somriures amics, somriures càlids o somriures de complicitat…
Tret de tot això, em sento afortunada. Tinc la sort de tenir al voltant persones amb somriures tan i tan bonics que fan que aquell dia, caracteritzat per la falta del petit però grandíssim gest, passi per alt i que quedi, només, en el record d’això;
el minut d’enyor d’un somriure.